Les presons del possible no són una descripció de l estat del món. Tampoc anomenen un intricat i curiós problema intel·lectual. Són els múltiples rostres en qué es desplega el xoc amb un món que s ha quedat sol. Anomenen l emergéncia d un problema que travessa l experiéncia que qualsevol pot fer avui de la realitat: l experiéncia que tot és possible però no hi podem fer res. L experiéncia que tot es pot dir però no tenim res rellevant a afegir. L experiéncia que a l horitzó només hi ha més del mateix, una reiterada confirmació del que hi ha. Com és possible que en tota opció, alternativa o elecció es reprodueixi l obvietat d un mateix món? En un moment en qué nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d altres realitats. És el que es proposa aquest llibre.
