El nou poemari de Miquel Sbert és un llibre que, des de la primera pàgina, reclama una atenció específica. No tant per la seva forma que defuig expressament qualsevol cànon poètic com per una actitud literària que serigeix amb voluntat de singularitat i provocació: una manera de dir les coses a la brava, a la valenta, sense filtres ni concessions. És un recull insòlit, quasi sempre incòmode, capaç de provocar un somriure vinagrós o una ganyota forçada [...] Aquest és un llibre que no, no vol agradar, sestima més dir, i dir amb la folla eufòria de la llibertat i de la clarividència més negra. Tampoc no vol suavitzar unes veritats cada cop més espantoses. Vol, en efecte, incomodar, no només per la mala llet que gasta, sinó també per aquesta esperança que implica tal voluntat: potser si es diuen les coses de manera clara, i contundent, les ments sobriran i hi començaran a haver canvis que transformin aquest món. (Del pròleg de Jaume C. Pons Alorda)