A Balades no pagades la lluita es fa especialment carnal i sensual, en un instint de superació sempre present i ancorat en la mitologia i en la iconografia cristiana que tant amaren lunivers poètic de Merini. Sempre a través duna lectura pròpia, això per descomptat, perquè en Merini sanul·len totes les valences ja conegudes per projectar damunt de símbols mil·lenaris una llum nova, un matís moltes vegades irreverent i grotesc, a punt dheretgia i dambigüitat descarada.
Els poemes de Balades no pagades abasten un arc temporal que va del 1989 al 1994 i estan esquitxats de presències reals, damics, amants i coneguts de la poeta, que de cop seleven a una altra dimensió. Els fets personals es traslladen a un escenari daura mitològica i des dallà la poeta els reescriu, els engloba per fer-ne miques i trepitjar-los, o per lloar-los amb tota lefervescència damor de la qual és capaç la seva veu poètica.
A aquestes presències també se nafegeix una altra, de manera molt clara: la Follia, «la meva gran i jove enemiga», que es belluga entre els versos, encenent i revivant guspires al seu pas, fent trontollar significat i significant.
