Seria injust si no subratllava dues de les conclusions a les quals els diàlegs de Josep M. Fuster amb Gabri, el seu fill que no serà mai absent del tot, ens menen a considerar. I, possiblement, són aquella part del llibre que més matreu: la convicció que, si és que volem esser capaços de conviure, hem de reescriure contínuament el nostre contracte social. Nhem de tenir esperança, sens diu. I hi hem de posar, com en totes les coses millors de la vida, una mica, ni que sigui un pessic, daquella cosa estranya que en diem amor. (Del pròleg de Gabriel Janer Manila)
Les converses no són imaginàries, sinó que van tenir lloc realment en una data indeterminada quan Gabriel era viu. No hi ha lloc per a la fantasia en aquestes confessions sinceres i descarnades escrites per vèncer loblit de la bella relació franca i vivaç que hi va haver entre pare i fill. Linstrument per aquest triomf és la memòria potenciada per lescriptura que la recrea, la fixa i leternitza. Aquest és el gran poder del record que hom diria que és gairebé màgic o sobrenatural perquè permet re-presentar, tornar a fer present, reviure o ressuscitar els fets, les accions o les converses del passat. (De lepíleg de Miquel Jaume)
