Dos homes caminaven enmig de la garriga, separats cinquanta passes un de laltre, camí de les penyes on tenien el cau. Ells caminaven cada dia, canviant litinerari per no deixar fressa del seu pas. Anaven vestits amb velles jaques de pana i duien lescopeta a lespatla. No eren caçadors ni carboners o missatges de possessió. Eren els Norats, els fugitius que no es volien retre als feixistes. Eren a les muntanyes des de 1936.
Poc sen parlava al poble, però tothom sabia que hi eren, allà dalt, i alguns shi havien topat. Els falangistes i les milícies els cercaven i havien regirat les muntanyes damunt davall, però no els havien pogut capturar. Un dia, era lany 1949, els amics dels Norats llogaren un cotxe i posaren rumb a la mar. Era de nit i a sArenal no shi veia ni una ànima. De sobte, sentiren el renou dun motor que bategava compassat amb la remor de les ones i veieren una barca que sacostava. Sabraçaren. Acabava una aventura de tretze anys. Una llàgrima, el darrer comiat. El seu destí, Alger.
Aquesta és la història dels Norats. Una història real de dos antifeixistes que estaren tretze anys amagats a les muntanyes i aconseguiren escapar gràcies a la solidaritat dels seus.
