Tracta, pot ser, de la pèrdua, la fragilitat, la fugacitat, i de la voluntat de trobar una forma de habitar-les, de viure. De la tristesa i la fascinació, de la constatació i la imaginació. Amb els peus al trespol duna parla que més la forma natural de començar a dir, dialectal per convicció i pertinença a una veu que sesflora.
Transita per paisatges del migjorn de lilla i per escenaris dindrets ben diferents; on habiten personatges ben diversos i es mou per perspectives que van del més quotidià a les consideracions de la física o lastronomia. Conscient de ser fruit duna època ben concreta, de crisis acumulades.
Inclou homenatges o referències a autors i obres que he anat incorporant a la meva visió del mon, i, de manera molt especial, ha acabat retent homenatge a músics i músiques que mhan tocat.
Un tast:
De nit agranes,
quan tanquen els teatres,
baleigs de música.
A les pantalles
canten aucells de plàstic
cançons tudades.
Crides laurora
i els dits daurats li lliguen
baules de ferro.
Per dins la boira
dun país sense rostre
corren ciclistes.
Sembres dins llaunes
pinyols de calladura
per si cridaven.
