Amb una narrativa acurada, rica, Josep Masanés ens endinsa en un món salvatge i de frontera que ens fa revisar la nostra concepció de la justícia i dels valors que regeixen les nostres vides. Una novel·la singular que revisita un dels paisatges moderns més representats: lOest nord-americà.
En paraules de Sebastià Alzamora: «Una novel·la peckinpanniana, contundent, brutal a estones, que no es pot deixar una vegada es comença. Un magnífic premi Antoni Vidal Ferrando».
UN TAST:
Eren dos i no volien anar pel camí. Uns cowboys els buscaven per deutes de joc. Creien que els havien enganyat. Gambler era un as amb les cartes, però fes trampes o no, el més extraordinari ho feia amb els daus. Quan jugava als daus i laposta era prou grossa, sempre sortia el que volia. Tant era quins daus emprés. Ell deia que era un home amb sort.
Feia vent. Bufava com si una legió de gegants rugís molt lluny, però no prou enfora. El moviment de les branques feia que les ombres sobre els arbustos sobresaltessin els homes. Una cabana entre els arbres. Però aleshores van veure un home. Després dos. Es van girar i nhi havia dos més. Un cinquè al darrere. Eren els maleïts cowboys que no sabien perdre a les cartes. Els jugadors només tenien un camí abans no es tanqués el cercle, seguir endavant fora del bosc. Quan van ser-hi fora, Badluck i Gambler van veure en mig de la praderia un home que safanyava a fer miques un arbre, era com una visió fantasmal. Com era possible que allí hagués crescut un arbre amb aquell tronc? Shi van apropar forçats per la situació. Lhome, de nom Manskin, aixecà el cap i seguí amb la seva feina. Una barba monstruosa i un cabell llardós. La cara rosegada per alguna malaltia. Una camisa de quadres. Els pantalons mostraven un home corpulent. Lhome safanyava a fer net el tronc. Badluck i Gambler van baixar dels seus cavalls sense deixar dagafar les regnes. Lhome es va dreçar i els va mirar de fit a fit. Va dir:
Què feu aquí? Us heu perdut?
Això sembla. Viu per aquí?
Lhome no els va contestar. Va abaixar el cap i va seguir amb la seva feina, però quelcom el va aturar. En tornar a aixecar el cap semblava un dimoni.
Aquells homes de la costa van amb vosaltres? va demanar assenyalant un punt a uns dos-cents metres a la seva dreta.
No.
Serà millor que us poseu a cobert, fa dies que ronden pel bosc.
