Si los és poesia fossilitzada, la fractura com una escletxa des de la que constatar el món i al mateix temps inserir-hi allò propi. Cruixir i enfondir-se en la polpa, moll; que és la part més íntima dalguna cosa, i un port, i mullar-se. La Núria. Mullar-se danar xop i dimplicar-se. La crosta, el vaixell. Que hi és fonda lescletxa i ens arriba per la crosta com una punta diceberg, no pas per emmirallar-shi sino per respirar. Un respirar breu, quasi ofec, que marca (i remarca) cada punt. Cruixit. La Núria implosiona i menja món. Llegeix i reté. Els ulls li són un far i al mateix temps un desaigua. Boira i fanals, ventres i flors, estranyesa que ressona a quelcom quotidià. La Núria. El seu primer llibre. Hi campa el rostre del món cruixint en lleixes de biblioteca. La fractura. Hi campa el típic amor-odi propi de la plana de Vic. Cruixir. Furgar la purga i trobar-se en tu, lector. Poemes que no es planten, orbiten. La Núria. Com dient: tractem-nos amb rigor. Des de lhonestedat i, per tant, no exempta dartifici. Aquest llibre no es sinó una proposta damistat confegida des de lespai comú que enceta la fractura, un punt de trobada exercit des duna poesia que, com diria aquell, no savergonyeix del seu nom.
