Vaig saber de la poesia de Vicent Botella cap a lany 2013 a través dun correu electrònic que menvià, en el qual, amb formes extremadament educades, es disculpava per irrompre en la meua intimitat. Es presentava com un xicot de Gata de Gorgos, doctor en Física, que aleshores vivia a Viena, on treballava com a investigador en el camp de la neurociència computacional, i que escrivia poesia. Em deia, també, que li agradaria saber la meua opinió sobre el que feia, ja que es trobava molt desconnectat de lambient literari tot i haver publicat ja lany 2005 un primer quadern a la PUV titulat Residu de pluges. Em van semblar uns poemes duna maduresa estranya en un poeta daquella edat, amb una mirada pròpia i una factura equilibrada i continguda que els encomanava una important solidesa que es va poder comprovar quan, estructurats en part en un nou quadern, es publicaren dos anys després amb el títol de La llàstima, com a guanyadors del certamen de poesia que atorga la vila dAlmussafes.
En aquell llibret, que girava a lentorn de la narració homònima de Salvador Espriu, hi havia uns versos significatius: «Mhan dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia daquest determinisme i laltre». En aquest nou pas poètic que fa, en aquest Girar/Caure, Vicent Botella deixa arrere aquella gàbia i obri la mirada al món des de la saviesa de qui sap que lúnic camí possible és el dubte, la pregunta incansable: «Caminar, solcar, volar, / no ha sigut mai comprendre / sinó allargar, com un batec, / la interrogació». I és a través de la poesia que la mirada troba lúnica forma dacostar-se a la realitat des del qüestionament radical del que és i del que som. Les quatre parts en què es divideix el llibre són quatre àmbits des dels quals disseccionar, amb un llenguatge poètic destricta síntesi entre lemotivitat i leficàcia, allò que sesdevé fora i dins de nosaltres mateixos, per tal de saber, en definitiva, que «Tota la casa cau, / tot cau, sense reverència, / obertament a terra».
