ESCENA III
(FEDRA, ja sota els efectes de lalcohol, riu
a pler tot pensant en la infelicitat i la
innocència de la jove criada)
FEDRA: (Rient encara) Ho sents, Hipòlit? A totes, a totes ens tenies encantades! Pobra Eustàquia, tan joveneta i tan infeliç. Per viure així valdria més no viure, no ho trobes? Es pensava que lestimaves. Pobreta, petitona meva. No deu saber que els homes com tu només estimau les dones de veres, passionals, espavilades.
Encara record el dia que ho vares canviar tot, Hipòlit. Jo era a fora. Ton pare, en un dels seus viatges, venent o comprant droga als mercaders més infames. Per això, vaig pensar que no hi havia ningú, com sempre, dins la casa. Feia calor i tota jo suava. Regalimava. Laigua del safareig lluïa davall el sol daquell juny calorós. Daquell estiu que tot just acabava de començar i ens pesava a tots a lesquena com un bolic de baf i salabror. Em vaig començar a llevar la roba. Primer les joies, les arracades. Després el vestit. Em vaig girar per plegar-ho tot i ficar-me dins laigua tèbia del safareig quan, de cop, et vaig veure a tu emmarcat a la finestra de la teva cambra. Els teus ulls darrere les cortines.
No em vaig espantar. Mhauria sentit violada, espiada, si no fos perquè eres tu que em miraves. Em vaig acabar de desvestir i vaig entrar, començant per la punta dels dits i fins a mitja cintura, dins el domini de laigua. Tota jo et pertanyia, Hipòlit, em cremaves la pell, blanquinosa damagar-la, i sentia que mai més no tornaria a ser meva. Em vares fer sentir desitjada i això no, no ho he dit a ningú, encara.
(FEDRA se situa, entregada, al centre de lescena.
Una llum zenital intensa la banya mentre
comença a cantar)
