Al centre d'aquest llibre hi ha la relació de la vida humana amb l'experiència traumàtica de la pèrdua. ¿Què ens passa quan perdem un ésser estimat? ¿Quin buit se'ns obre per dins, i com el processem? ¿Què cal fer per poder tornar a viure? ¿I si no aconseguim sortir-nos-en i sentim que, amb la pèrdua, també ens hem perdut a nosaltres mateixos?
Amb delicadesa i voluntat didàctica, i servint-se tant d'exemples de la seva experiència clínica com de figures de la història de la literatura, de l'art i del cinema, Massimo Recalcati aborda la manera en què fem front a la difícil tasca del dol. Així, ens explica, l'angoixa melancòlica i la negació maníaca són dues maneres diferents de negar aquesta labor que comporten la cronificació de l'experiència i l'aferrament enyoradís a l'objecte estimat. Davant d'això, Recalcati proposa un treball de memòria i agraïment que fa front a l'espessor del temps del dolor i assumeix que la tasca serà sempre inconclusa: no és només que no hi hagi cap dol que sigui ràpid, sinó que, de fet, l'objecte perdut deixa un rastre indeleble de la seva presència que ens acompanyarà sempre. D'aquesta manera el subjecte aconsegueix superar l'escull de la idealització melangiosa, que el gira cap al que ja ha viscut, per obrir-se cap al que és nou, en una relació porosa amb el passat que pot ser la matriu d'una vida encara desconeguda.
