Epíleg de Pau Vadell
La poesia de Damià Huguet, expansiva, íntima, nostrada. Estam parlant duna obra amb gran poder textual, a partir de la passió per la pintura i delements visuals propis del cinema, com lús del contraplà o zooms. Podem parlar potser descriptura cinematitzada. En la descripció del paisatge que també és icònic, mitificador i de tocar amb les pròpies mans la quotidianitat de la pagesia. És també ràbia, un prec per respirar, per subsistir, la rebel·lió passada per lerotisme, lesperma i la llavor que fecunda la terra.
Salimenta del cinema italià i la seva devoció per Sicília per crear el que ell denomina «corral mediterrani» i que sestén també fins a París com a centre neuràlgic. Segons Sebastià Alzamora: «Campos se sedimenta en la constitució de la pantalla de cinema (amb totes les connotacions pletòriques, relatives al mite de la caverna, que hi vulguem trobar) com a territori mític de la creació poètica, el territori on la voluntat de continuïtat de la pròpia tradició i, alhora, dinnovació del llenguatge poètic es converteix en un fet, positivament comprovable en la mateixa existència dels textos».
A La pell quan plou. Antologia poètica 1972-1996 fem un repàs, tria personal de leditor, qui nha tengut cura, per tal de situar lobra de Damià Huguet on li correspon, com a nom primordial de la literatura catalana feta a Mallorca la segona meitat del segle XX. Estalonant lautor entre Blai Bonet, Miquel Bauçà, Miquel Àngel Riera i tants daltres.
UN TAST:
Damunt el tasser fregat amb lleixivet
les mosques fan la mateixa olor de laiguardent.
Un pagès beu un conyac i el paga.
El taverner convida dos amics.
Tres vells juguen a escambrins tot lhorabaixa.
Si no hi ha res de nou,
demà dematí la madona escombrarà la taverna
i tirarà el caramull de fems al pallàs
perquè cada dia es pugui repetir la mateixa escena.
dOfici de sords
