Vaig conèixer la doctora Canyelles en ple camp etnogràfic. Era lestiu de 2014. La llavors doctoranda em va explicar, en la primera trobada, quin era lobjecte de la seva investigació. Necessitava conèixer, a partir de casos reals, de quina manera actuen les persones que intervenen en el sistema de justícia penal en làmbit de la violència masclista: la dona que apareix des del primer moment com a possible víctima dun delicte de violència de gènere, com es desenvolupa el seu contacte amb els diferents professionals (advocats, fiscals, jutges, treballadors socials, psicòlegs, etc.), quin impacte produeixen sobre la dona els interrogatoris i la manera de practicar-los, lafectació de la seva capacitat de gestió del conflicte, quins criteris es prenen en consideració per adoptar o denegar mesures de protecció, per decidir el sobreseïment de la causa o la continuació del procediment fins a la celebració del judici, entre daltres. Aquella idea em va atreure tot duna. Implicava analitzar des duna perspectiva no jurídica sinó antropològica com actuen els intervinents en el procés judicial per delicte en làmbit de la violència de gènere, sota quines premisses ho fan, com raonen i decideixen i quines conseqüències comporten aquestes decisions. Per a un jurista pràctic, com és el meu cas, es tractava duna oportunitat única per conèixer com sentén, en una mirada no jurídica però sí crítica, la racionalitat de tota aquella activitat. I no ho vaig dubtar. (Del pròleg del magistrat Carlos A. Izquierdo Téllez)
