La tragèdia ens mortifica i sassimila, com el dolor. I la comèdia assegura la permanència del plaer que ha superat i tolerat aquest dolor. La felicitat és lequilibri dambdues cares del viure. És un exercici de superació constant per arribar a lestabilitat de lésser. Morim per ser déus que decapiten altres déus.
Moren els déus és un poemari profund, colpidor, de vegades sanguinari i daltres, més amable; amb un equilibri adequat de clarobscurs, i un regust final de llum. Una llum deliberada, una resignació que paradoxalment resulta que no resigna, sinó que equilibra, concilia i reconcilia tota una experiència, un bon tros de vida i, a la fi, una merescuda eternitat.
Uns déus que juguen a ser mortals i uns mortals que juguen a ser déus. Un espai on es carnifiquen sentiments tan essencials com la mort, el dolor, la soledat, la nostàlgia; però també un espai on la superació i la clarividència són la llum de la immortalitat. En definitiva, combatre el passat per assegurar el present, extingir els ídols per avançar, per fer camí, per esdevenir una mica més eterns. Morir una mica en vida per no morir del tot. I que al final, com deia Epicur, «el plaer sigui el principi i la fi duna vida feliç».
En limpacte ineludible de la vida, tot és ple de déus; però no tot és diví.
En cada derrota, el triomf.
