Lany 1974, es produí un tres en ratlla rupturista. Tres poetes genials joves salinearen i marcaren, amb primeres publicacions, la ramaderia valenciana per deu anys: Salvador Jàfer (1954) amb Lesmorteïda estela de la platja, Joan Navarro (1951) amb Grills esmolen ganivets a trenc de por, i Josep Bonet (1951) amb els millors versos de lantologia Carn fresca. El 1975, Jàfer i Navarro ratificaren excelsament la qualitat de la nova retòrica generacional amb Lívius Diamant i Lou de la gallina fosca, respectivament.
Al País Valencià, el renovellament de levangeli modernitzador del Pare Gimferrer (1945) «poesía de fundación» (Rosa María Pereda, introducción a Joven poesía española, 1979) ens arriba via aquesta Santíssima Trinitat més Hora foscant (1972), Foc cec (1973) i Tres poemes (1974) que no pas Els miralls (1970), inauguralment. Però el trident també deu a altres déus, beu daltres deus i obra miracles. Una carambola que fa d a m i c
c a m í
Els bons poetes no són mai fotogènics. Dun bon poeta, sols podem esperar-ne una mala antologia.
Vull dir, escollirem el ram o la rosa? També Els caçadors salvatges (1984), Navegant obscur (1987) o El desert (2002) són llibres compactes, únics. Tanmateix, com heu comprovat, trobem peces duna bellesa i duna intensitat aclaparadores, amb vida pròpia: «Loració a la vall», 23; «La vastitud», 24; «Oda estranya a València», 31; «Diàlegs amb lAbsent», 48; o «Ser de pedra», 89. Completar-la i corregir-la és la tasca dun lector amb més (de 2.000) caràcter(s). No sha valorat prou que Jàfer és dels poetes amb més «poètica» inserida als llibres. Tampoc, que és un traductor modèlic. Reflexió i indagació són definidores de la seua cosmogonia calidoscòpica: èpica, mística, cavalleresca, percudida, mítica, alquímica, beduïna.
Jàfer ha descobert que els laberints com els deserts revelen llur centre sols als que hi entren, car són laboratoris dentrada i eixida; però com explicar-ho sense perdre-shi?
Dogma de fe en la poesia, desert enjardinat.
