«Enguany, més que mai, na Margalida i jo hem experimentat la dolorosa sensació de ser, encara, esclaus a Egipte. Pessah no és, al cap i a la fi, la definitiva redempció per a nosaltres. Llevat que Déu sigui més comportívol que els rabins.»
Confinat vora el mar del Barcarès, amb la sola companyia de la seva esposa, Miquel Segura saferrà a dues baules: el judaisme i la literatura. No eren, però, fermalls inamovibles. Lescriptor i periodista pobler mai no ha estat home de certeses, sinó de reflexions. Des de la soledat del seu estudi sinterroga sovint a si mateix sobre el que passa: la pandèmia i les seves conseqüències en la vida de les persones, leconomia, el previsible enfonsament del turisme, el futur duna Mallorca que sempre ha estat al bell mig de les seves angoixes, a la qual sempre ha mirat des dun amor adolorit. Però
i el Déu dIsrael? Segura es demana i demana sobre el paper del Creador en aquesta hora decisiva. El virus és un càstig, una contingència o una «intervenció extraordinària» de lAltíssim sobre un món que ha traspassat massa límits? Mentrestant, la seva filla, des dun confinament més estret i angoixant, es connecta cada dia amb lescriptor: «Pare, mostram la mar».
