PREGÀRIA A JANUS

Havia estat ell qui li havia fet escoltar per primera vegada el piano de Ludovico Einaudi. Nuvole Bianche era la seva peça preferida. Mentre el CD omplia de música aquell pis, encara tan aliè, la Clara s’hi passejava mirant, amb més deteniment, cada estança, els mobles i els objectes. Me l’he de fer meu, va concloure. A la cuina es preparà una mica d’esmorzar. S’havia llevat a l’alba.


On dormen els ocells quan l’arbre es despulla?, pensà la Clara, mentre es prenia el primer cafè del matí. Mirant el gran arbre que es desplega davant del balcó recordava el xàfec de finals d’estiu que, quan ja fosquejava, la va fer córrer pels carrers de Roma. Plovia amb tota la fúria desfermada. Un torrent de llamps i trons i d’aigua com volent inundar el món sencer. No podia saber aleshores que no seria ni l’única ni la més èpica de totes les tempestes que hi viuria. Però era la primera. A Roma. I sola.


No havia aconseguit dormir. Quan s’endormiscava els malsons l’envaïen i, entre llampec i tro, els records, i el dubte, i el remordiment, i la incertesa, i la por —no de la tempesta, no— dels dies que vindran.

I no va dormir. Tot just al despuntar el dia, la va sorprendre una estrident i interminable piuladissa que sortia de l’arbre. El gran om amagava la banda sonora d’aquella llum tan neta de l’albada. En les fulles que havien resistit els vents tempestuosos de la nit perlejaven gotes de pluja.

En obrir la finestra s’aturà la cridòria, en sec, i aprofità per dir bon dia als ocells, i els dedicà un somriure tristíssim. Va sortir al balcó. I en veure el seu reflex al vidre, els ulls se li negaren amb llàgrimes callades. I plorà.

Els cabells despentinats li recordaren la mala nit passada. I els ulls unflats, i els llavis cansats de tants clams silenciosos, i les espatlles caigudes —abatudes pel pes del repte i el llarg passeig pels records— es reflectien al cristall i li tornaven una imatge en la qual no es volia reconèixer. No.

Necessite urgentment una dutxa, pensà. I la ciutat es despertava mentre ella deixava que l’aigua s’emportés les llàgrimes.

Trià un vestit de seda verd botella i una rebeca lila. Es recollí els cabells. Me’ls hauria de tallar, es digué, però no s’hi decidia mai.


Que lentes que passaven les hores. Que lentes.

S’havia aixecat vent i no estava segura de tenir ganes de sortir. Mirà de nou l’om. Queien les poques fulles que li quedaven. Va romandre a casa. La música l’ajudava a pensar. Recordava.

Havia estat ell qui li havia fet escoltar per primera vegada el piano de Ludovico Einaudi. Sempre el posava quan buscaven moments de recolliment, poques paraules, molta contemplació i pensaments… Nuvole Bianche era la seva peça preferida.

S’estava convertint en un costum tenir-lo posat al lector i escoltar-lo quan era a casa per no sentir-se tan sola enmig del silenci d’aquell pis. Enmig de la multitudinària Roma.

Recordava que ell li havia ensenyat a escoltar com les notes del piano arrencaven gairebé en sordina i, en un crescendo, empenyien amunt i s’elevaven per baixar després i tornar a adquirir els matisos del diminuendo, un cop i un altre, en una successió d’intensitats, com una successió de núvols.

Era magnífica, aquella música. Per als pensaments feliços i per als tristos. I per a qui ja en tenia prou de tantes dificultats. Amb el pas dels dies veuria com l’ajudava a alleujar el desassossec. Li esmorteïa les fiblades dels records. Els calmava, a ella i als seus pensaments, que descansaven —o això semblava— sobre les notes, en cada nota.


Amb el pas del temps recordaria els dies en què llepant-se la tristor —que com una nafra s’anava escampant pel seu cos— se sumia en la lentitud de les hores i no feia res per aturar-ho. No tenia esma per aprendre a viure-hi. I no ho volia reconèixer. I no volia que ningú se n’adonés. I no volia estar amb ningú. Sola i desemparada, se sentia. La por per la incertesa, la tristesa, la solitud, la desesperació i la ràbia l’envaïen i allà s’estaven, com ocells posats en una branca, sense deixar de fitar-la ni per un instant.

Ella no ho sabia encara, però al cap dels sis anys a Roma recordaria aquests moments i les angoixes patides; recordaria també com dia a dia, a poc a poquet, anava recollint bocinets d’alegria, ara aquí ara allà, i evocaria moments en què anava obrint els ulls i el cor, obrint l’ànim i l’esperança i, sense adonar-se’n, aquesta ciutat l’aniria captivant, seduint, atrapant, fins a acabar rendint-la, rendint-se als seus peus i robant-li el cor.

Però la Clara no ho sabia encara. Ni tan sols podia sospitar que d’aquí a sis anys veuria com havia arribat a estimar els passejos per aquests carrers i els seus sorolls, l’aigua de les fonts, els arrodonits i majestuosos pins i els gats que habiten les ruïnes i que tantes vegades la veurien passar portant una absència agafada de la mà.

No sabia encara, no, com enyoraria tots els colors del cel i els ocells que habiten l’om que grata el seu balcó, i el record d’aquella primera pregunta la sorprendrà perquè, en iniciar el retorn, s’adonarà que va oblidar buscar-ne la resposta. No ho sabia encara, no, ni s’ho podia imaginar. I aquelles primeres hores les malvivia arrossegant la seva solitud i lluitant en un combat acarnissat contra les emocions, contra les llàgrimes, contra les pors, contra els fantasmes, contra ella mateixa.


Que lentes que passen les hores. Que lentes, pensava i moria d’enyorança.

Enyorava la mar i enyorava els passejos per l’espigó agafada de la mà que tant trobava a faltar ara. Enyorava la Riera i, en baixar-la des de dalt cap a la platja, dir, sorpresa i divertida —un cop més— que viuen en un poble on la mar penja de l’horitzó com una cortina que penja del cel! Enyorava sa casa, i enyorava el gat. Enyorava la gent coneguda i els amics. L’enyorava a ell i enyorava els fills; els enyorava junts i els enyorava un per un, la mirada de cadascun d’ells, els somriures, les seves veus i les paraules, poder tocar-los.

No volia plorar. I plorava.

Als amics i als familiars els arribava la seva tristesa infinita i el seu plor callat i silenciós. No entenien el perquè de tot plegat en veure-la i sentir-la tan malenconiosa i decaiguda. Però no tots gosaven preguntar.

Ella tampoc hauria sabut explicar ni el com ni el perquè de tot plegat.