La poesia d'Antonina Canyelles és com la visió d'una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina? Amb el pas lluminós del cometa, amb l'esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d'acer o amb un poema seu ningú no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins dels engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d'aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums. En definitiva, Antonina Canyelles és la vella rockera que mai no mor, una cuqueta de llum enmig de tanta foscor, una veu humil i rotunda de poeta perduda en el gran soroll del món.
