Des de lúltima dècada del segle XIX, fins ben entrats els anys 30 del segle XX, a Catalunya hi va haver una sèrie dautors, i, sobretot, una sèrie de llibres, que no encaixen amb el que sovint sens ha explicat sobre la literatura catalana daquella època. Aquest tarannà literari està molt vinculat amb el que a França es va anomenar decadentisme.
A casa nostra la decadència tenia una tradició pròpia. No es tracta, doncs, de la imitació dun corrent que venia de París, sinó duna reacció anàloga davant les xacres de lèpoca: lescepticisme respecte al progrés, la voluntat de mostrar el rerefons grotesc de les convencions socials o la reivindicació dels marginats. Una visió de la literatura que, sense voler conformar un moviment, va compartir una actitud individual i una estètica comuna."