El llibre, com indica el títol, inaugura un temps sense treva. Autodeclaració damor és el poema que fa de lligam amb el llibre anterior Novunque (vertebre romane), 2015 perquè comparteixen temps descriptura i de dolor, la tardor de 2010. De fet, funcionen com a díptic tot i que Novunque fou escrit de forma intensiva durant tres mesos destada a Roma i Sense treva, en canvi, recull poemes escrits entre 2011 i 2014 a diverses geografies no només espacials, sinó també íntimes. Un díptic format per un llibre escrit en tres mesos que ha trigat cinc anys per poder eixir publicat i un altre, escrit en tres anys, que ha trigat cinc mesos en arribar al lector. Capricis dels temps i misteris del món editorial. A més tot dos també comparteixen, com va indicar Núria Busquet parlant de Novunque, una visió de la topografia poètica on els diversos paisatges del temps, el cos, la ciutat o la memòria són, en realitat, una forma de no sortir del propi interior. Aquella poesia estricta partint del caos continua brollant en aquesta nova proposta de lectura perquè, com en alguna ocasió ha dit i titulat Teresa Pascual, la poesia no és una altra cosa que posar el temps en ordre.