El gos i el poeta han estat sovint personatges agermanats, quan no confosos. El gos com a poeta o com a acompanyant del poeta, però sempre com a consciència del poeta, expressant-se, en aquest cas, amb una poesia que sembla anar contra el lirisme més pur, carregada dintel·ligència, dironia, i desbordant, sovint, els límits dallò que el lector està acostumat a considerar poema. Així, aquesta barreja de veus, canines o emocionalment lligades al gos, ens descriu lextrem duna condició humana que sestranya a si mateixa de la mateixa manera que el llenguatge, i allò que en diem forma, ens atrapa des duna expressió inèdita i sorprenent que el lector no sabrà com qualificar o classificar.
