Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, mha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de làmbit de lestètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a lessencial amb imatges duna extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de lhoritzó un espill infinit». Però no sencalla en lestètica, shi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.
Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten linfinit». Un infinit que sens mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.
