Encara que Vint-i-cinc dies dagost i tres dies de setembre es podria classificar com una novel·la policíaca, en realitat es mou en uns paràmetres antitètics del gènere: en lloc del típic detectiu o investigador protagonista ens trobem amb una obra de personatge col·lectiu; en els assassinats no susen armes convencionals o subtils sinó cotxes-bomba; la unitat dacció és substituïda per la fragmentació o multiplicitat anecdòtica; més que dispersió cronològica hi ha condensació temporal; i làmbit, tot i ser urbà i mediterrani, és inconcret.
Es tracta, per tant, duna novel·la eclèctica, calidoscòpica, en la qual hi subjau una crítica implícita a la societat actual i una denúncia explícita a la corrupció policial. Tanmateix, el ritme viu, la importància del diàleg i la sòlida arquitectura procuren una lectura amena. Daltra banda, la maldat, la cobdícia, lambició de poder sentremesclen amb el conflicte amor-odi entre pare i fill, les difícils relacions de parella, lamistat incondicional
temes que refermen la complexitat de lànima humana. I com a rerefons, lestiu, la calor densa que incideix en la conducta de les persones.
