Arèola proposa un camí cap a la recerca i el sacseig de tot el que envolta lexistència. Amb uns versos cantelluts i espinosos, el trajecte es nodreix de brúixoles, càntirs, cactus, camins de cavalls, avarques, petjes, platges, deserts, sets i estepes, per interrogar la morta i la vida, les pèrdues i els verds vitals, les pors i les espines esmolades dels alens.
Així, aquestes arèoles, petites protuberàncies de colors clars o foscos, don sorgeixen les despines dels cactus, en són el motiu de recerca. No la picada, la cosa en si, sinó lorigen. També, celebrant la carn, la pell del temps, Arèola, part rodona del mugró femení, ens parla dels encontres i les cruïlles.
El cactus entès com a símbol de trajecte. Planta que habita en soledat i, en canvi, ens els hem emportat en versió diminuta a casa, a la llar per domesticar la seva sequera ancestral. Contradicció, si més no.
Així, el cactus, les seves arèoles i pues esdevenen lens que escenifiquen les caminades pels deserts i estepes de tot açò que sen diu vida.