«Les nits d'estiu, de la casa del meu veí brollaven onades de música. Als seus jardins blaus, homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes entre els xiuxiueigs i el xampany i les estrelles».
Ningú no coneixia ben bé qui era Gatsby. Alguns deien que havia estat espia dels alemanys durant la guerra del 14; d'altres, que estava emparentat amb una de les famílies reials d'Europa. Però ningú no l'avantatjava en la seva esplèndida hospitalitat. Les festes més meravelloses tenien lloc en la seva superba mansió de Long Island. La ironia d'aquesta façana fabulosa era que ell l'havia bastida no pas per impressionar el món, els amics o l'esposa, sinó per impressionar una noia que ell havia estimat, una noia que era el seu somni, la seva il·lusió...
Triomf, seducció, joventut perpètua, enlluernament pels excessos foren també les constants en la vida de Francis Scott Fitzgerald, que amb El gran Gatsby (1926) va aconseguir la gran novel·la de l'era del jazz.
