Un temps que és fragmentat i múltiple, desfet en mil bocins, el de les nostres vides, amb portes i finestres que «sobren al record» o «amaguen els desigs més bruts», amb «els estrats» i els badalls del pas dels anys, amb els talls oberts per inhàbils bisturís que ens mostren el no-res. Parlem ens en parla Ramon Ramon- dEls temps interromputs que «serren lespai com un tronc», el temps que és un pou per on caiem «a colps», «com un poal buit»: «temps que sofeguen alegres» o temps que «suren plorant». El temps al qual ens trobem enganxats i arrosseguem per terra, que «esdevé llard» i, en els escassos moments dinsospitada esperança, ens mostra que sobre el cel «plana la fam, voltor universal». Algunes de les imatges que he anat esgranant provenen del poema que dóna nom a tot el llibre, compendi en termes molt generals duns poemes que excedeixen en molt les expectatives dels lectors més exigents. Una escriptura que no ens deixa mai indiferents, que ens atrapa i corprèn des dels primers versos i ens obliga a prendre partit, a reflexionar sobre la realitat, la seua i la nostra, que tan bé sap disseccionar amb la justesa de les seues paraules. El que salbirava en els seus primers llibres i es veia claríssim en els tres o quatre darrers assoleix raó dexistència en aquests «temps interromputs»: és aquesta «alba amputada», la «nit sense oblit», la sang que «regalima pels miralls» en levocació de l11 de març del 2004, sabedor a més a més que un poeta, perdudes en cada víctima, una per una, les paraules, pot dir ben poc davant de la massacre. Com la mateixa vida, com el país que habitem i ens habita, tan clarament reflectits en el poema «Memòria històrica» o en el dedicat a la nit de Cap dAny, o en molts altres, com ara els enlluernadors poemes en prosa o en les tres corrandes que tanquen el llibre. Un tour de force poètic que tracta daproximar-se a aquell «Oh! Benaurat afany dordre, pàl·lid Ramon, / lafany del creador dordenar mots del mar, / mots de portals fragants, dèbilment estrellats,/ i de nosaltres i del nostre origen, / en espectrals indrets, sons més intensos» que tan encertadament cita a linici del poemari.
