ELS VOLTANTS D'OLÍVIA

Resulta que totes les dones per qui m’he sentit sexualment atret, i particularment aquelles que he desitjat i que no he pogut tenir, un moment o un altre comencen a pudir. Ha volgut l’atzar que els darrers mesos coincideixi, a causa del meu treball i dels continus viatges a què aquest m’ha obligat, amb moltes de les dones de qui hauria intentat ser amant, i, cada cop que se’n produeix l’íntima proximitat, una olor diferent se’m fa avinent i la seva presència esdevé per a mi, amb gran desassossec, repel·lent. No es pot dir que hagin perdut la bellesa que me les feu desitjables, no. De fet, algunes podrien, encara, ser les protagonistes de les meves fantasies eròtiques, si aquestes no haguessin de ser, inevitablement, estroncades pel record d’una ferum que, de sobte, s’afua a la meva consciència per ofegar l’excitació. L’efecte més habitual d’aquest estrany fenomen és que immediatament em porta a preguntar-me com és que vaig poder sentir tant desig per algú que fa aquesta olorada fastigosa, i el simple interrogant em provoca, també, força desconcert i frustració.

La primera persona amb qui vaig experimentar aquesta desagradable sensació fou Mercè O. Feia mesos que no ens vèiem, i coincidírem casualment en un restaurant de cuina casolana on, quan jo n’havia pretès la intimitat, sovint era l’espai per, diguem-ne, intentar-ne el succés. Aquell dia, jo hi havia anat a dinar tot sol, i ella, que es veu que tenia una cita amb una amiga, entrà al local i li digueren que havia d’esperar-se una estona al tasser abans no li donassin el lloc que tenia reservat. En veure’m s’acostà, em vaig aixecar i ens vam besar a les galtes. Tot d’una m’assaltà una forta olor de coriandre, que d’entrada vaig atribuir a alguna de les menjues que acabava de treure la cuina, així que no vaig donar-hi gens d’importància. He d’advertir, abans de continuar, que no toler l’olor del coriandre, com tampoc no puc sofrir la del comí o la del gingebre, ingredients que si mai em posen en un plat m’obliguen, inevitablement, a refusar-lo. Com que el petit restaurant era ben ple, vaig proposar-li que s’assegués a la meva taula mentre no arribàs la seva acompanyant. Acceptà la proposta i apropà la cadira al meu costat, ben a prop. Potser no prou, però, per explicar la intensitat amb què, quan començà a parlar, l’olor de coriandre es feu, cada cop, més present i més molesta. No negaré que estava preciosa. Per com s’havia vestit, no semblava que esperàs una amiga, sinó algú amb qui passar la tarda al llit. Per acabar-ho d’adobar la seva cita, finalment, no s’hi havia de presentar. Li trucà mitja hora més tard per dir-li que l’havia retinguda no sé quin imprevist i que cancel·lava la trobada. Així que Mercè demanà al cambrer el seu dinar i, a mi, si em feia res que continuàs asseguda a la meva taula i, a més, si volia acompanyar-la mentre menjava. Abans que li portassin el primer plat l’olor se m’havia fet insuportable. Mai, des que la conec i des que havia esdevingut per a mi una dona cobejable, no havia pensat que ella pogués pretendre de tenir-me, i justament aquell dia, perquè una inconvenient ferum s’interposava entre nosaltres, en vaig haver de fugir convençut que ni tan sols la imatge del meu cos dintre del seu no podia superar la inexplicable i inoportuna aversió. «Em sap greu no acompanyar-te, però me n’he d’anar. Un altre dia…» —vaig dir-li després de fingir que m’havia arribat un missatge al mòbil.