«Segons ell a les estrelles no hi ha corrupció, tot és de foc, net i desinfectat. Deu ser que són lluny, penso jo, però és igual, encara que sigui perquè són lluny té raó».
Transporto, passejo les paraules. Creixen a les muntanyes, respiren als descampats, es dilueixen a lhoritzó, es mullen als rius i els pantans. Miro de reconnectar el meu idioma amb el món, de recarregar aquesta llengua mig morta. Abans, els actors buscàvem la pronúncia anant als pobles. Ara val més no baixar del cotxe, de manera que busco lexpressivitat enfosquint lidioma als túnels i fent-lo volar als ponts, refredant-lo a la neu i salant-lo a la costa. Cremo les frases com si me les fumés. Aspiro el paisatge per inflamar-les. Abaixo les finestres i recito amb lolor de la terra i el blat després de la sega, amb lamargor de la fullaraca cremada o amb laire carregat de les tempestes destiu. Exposo les paraules als llamps, les enterro, les socarrimo al sol, les punxo amb troncs carbonitzats després de lincendi dun bosc, les dono a mastegar als animals.
