Els poemes, que en realitat no són poemes, sinó al·legories sobre la descomposició de la societat líquida postmoderna, empren la forma de la prosa poètica per endinsar-se en la crítica als altres i a un mateix amb tota la varietat de tons imaginables (ironia, sarcasme, irreverència, sàtira, grolleria). Tot per tal de sacsejar-nos («Som a l'avió on bateguen els queixals i esperem que es desplegui el paracaigudes de l'anestèsia») i mostrar-nos un retaule grotesc i deshumanitzat, on al lector li costa de situar-se. I això és així perquè el gavadal de referents culturals i intel·lectuals, el trinxat de materials és descomunal. Hi tornen a ser els referents bíblics que ja embastaven Felix Orbe, però també els mites clàssics, la cultura pop, els referents astronòmics o diversos episodis de la història humana, com passava a MAL.
