«Si no has vist el gos de sis potes,/ no hi fa res./ Nosaltres sí, i sestava en un racó.» Així comença «Fira rural». Qui hi ha darrere daquest nosaltres? Una parella? Una colla damics desvagats? O tots els habitants (quants?) dun poble que han vingut a la fira? I darrere del nosaltres de «Vam tenir una sort immensa./ Ens vam convertir en pixallits»? I darrere del jo que diu «En les meves llargues converses nocturnes amb els carcellers» o «Jo era una mosca dhivern»?
La veu que habita els versos de Charles Simic nascut a Belgrad el 1938 i resident als Estats Units des dels 15 anys és proteica. Es pot atribuir a un home, un déu, un animal o un fantasma. Pot pertànyer a un sol ésser o a uns quants. Pot ser lírica, dramàtica, irònica, impassible. Al capdavall, que és un emigrant, si no algú que canvia de forma per sobreviure?
El 2015 Simic va venir a Barcelona i em va concedir una entrevista breu. Li vaig preguntar pels seus somnis. Em va dir que una vegada havia somiat que era el secretari de Stalin: encara es podia veure a si mateix allargant-li uns papers «amb un gest horriblement servicial». Va afegir, amb una certa tristesa, que era un dels pocs somnis memorables que havia tingut, i que en general somiava coses banals, irrellevants, lligades a les preocupacions grises de cada dia.
Això, aleshores, em va sorprendre. Ara penso que en els somnis de Simic no hi sol passar res dextraordinari perquè on sí passa és en els seus poemes. En el seu cas, el territori on allò familiar i allò desconegut es troben, es confonen i es fecunden lun a laltre no és la ment adormida, sinó la imaginació conscient, clarivident i bellugadissa, capaç de crear un gos de sis potes que resulta versemblant, i inspira simpatia i tot. El darrer poema dHotel Insomnia parla duna bèstia que en un altre context seria monstruosa. En parla, però, amb to asèptic i llenguatge transparent, i lenvolta duns elements tan reals que el que hauria de semblar sinistre es torna gairebé natural. El gairebé és lescletxa per on es filtren, alhora, el desconcert del lector i la frescor dels versos.»
