Joan Vinyoli va sentir la necessitat, en un moment de la seva trajectòria poètica, de dirigir la seva temàtica a allò que va anomenar realitats (en plural), referint-se a les coses, esdeveniments concrets. Era una necessitat de tocar (més que veure o sentir) el món mitjançant la poesia. Jo he sentit la mateixa ànsia dafirmació física (o metafísica) però, en lloc datorgar existència o substància al que és concret, he atorgat existència al que és abstracte. La realitat se mha aparegut com a irrealitat. Les irrealitats, doncs, mhan semblat tan perceptibles com les realitats. Però no de la mateixa manera: han hagut de passar pel sedàs de la subjectivitat. Obsessions, records, pors, especulacions, neguits, ànsies, no són, per a mi, realitats. Però són tan existents com elles. De la seva inconsistència, de la seva inconstància, en parlo en aquest llibre de poemes.
