Modiano en estat pur: un ball a través de la memòria i el temps perdut. Un parisenc es topa amb un antic conegut que, dentrada, nega ser qui és. El retrobament desperta levocació duna ciutat ja extingida: el París de la seva joventut, habitat per personatges de passat difús, amb ecos de violència, exili i culpa. Dentre tots ells simposa el record duna ballarina que, com en una caixa de música, gira sense parar al ritme duna memòria fragmentada. Ella i el seu fill, en Pierre, es converteixen en leix duna recerca retrospectiva i melancòlica.A La ballarina, Patrick Modiano trenca la línia cronològica per acollir les visions així com arriben, encara que «convé caminar amb solemnitat i circumspecció per evitar el desordre i els paranys de la memòria». Entregat a la invocació del passat, el narrador serigeix com a testimoni silenciós i, com és habitual en la seva literatura, reconstrueix aquell París obscur i fred, poblat de personatges dombra allargada que transmeten un estat dalerta constant: una tensió que hi ha sota la bellesa lírica característica de lautor i que redefineix el gènere del noir.Rere lenigma no hi ha tant un crim com una pregunta: com saccepten les cicatrius, com muda la pell i saprèn a viure en un present etern. Un Modiano concentrat i fulgurant que deixa emergir entre la boira una lluïssor imprevista.
