La condició lítia és una indagació en lorigen i el destí de la condició humana. Els seus poemes, breus i intensos, ens presenten un paisatge en què la memòria, la desmemòria i el poema sentrecreuen. Des dun caos primigeni de la matèria, un caos que pot ordenar-se aparentment en cristal·litzar, la vida pell o mortalla, sescola en el silenci duna branca morta. Vida i mort són, en aquest cas, una sola cosa en el lent procés de descomposició del poema. De igual manera, el món, la intempèrie, és vist com una forma derosió: pedres que perden les arestes i esdevenen còdols arrossegats i empassats pels corrents, el cisell inexorable de laigua, fins arribar a al caràcter infinitesimal de la sorra, de la pols i de la cendra, lessència mateixa del no-res. Es tracta, doncs, dun llibre farcit dimatges brillants, enigmàtiques, que han de seduir forçosament tots aquests lectors que aprecien una poesia essencial, que acarona lenigma i defuig la narrativitat banal. La pedra, correlat del poema, sens hi desplega amb tota la seva semàntica. El poeta no és més que un nigromant que situa damunt la taula les seves cartes: cartes en blanc, temps en blanc, el que resta de la memòria del seu atzarós viatge.
fragment de ressenya dEduard Sanahuja
