Biure de Gaià el silenci dels astres al vespre. Topònim, fusió «poètica», «plausible», «necessària» de viure i de beure. Viure el silenci dels aspres en la nit. La veu poètica i la terra, indestriables. Encontre lluminós entre allò eteri i allò corpori: destral del vespre, aixada de lalba. Els aspres són «camps de secà» segons el «museu dels horrors de la taxidèrmia» que, en definició de Jordi Mas, és un diccionari. La llum de les paraules emergeix del magma fosc de la terra i es projecta, en forma de petites illes de claror, en la immensitat fosca de lunivers. Astres. Les paraules-guspires impacten en el silenci de la terra i hi fan germinar mons poètics. Aspres. Els topònims, la nissaga familiar, els camins que hi fan cruïlla, les creus de terme, la Mula Morica, la parla, amb aquella erra gutural que la padrina no va poder corregir. Poètica. Lelement orgànic, com les llavors agombolades per la terra o com lADN biològic. Les proses, de caràcter expansiu, i els poemes, destil·lades constel·lacions estampades sobre el negre, shi interpel·len, com el poeta: «¿quin so fa un marge que sesfondra quan no hi ha ningú per sentir-ho?»; el poeta que no invoca les paraules que dirien aquell so, sinó les que expressen el desconcert davant daital silenci-infinit.
