Valenta, honesta i brutalment personal, la nova novel·la de Lolita Bosch rememora el bullying patit per l?autora en l?adolescència. El premi Roc Boronat 2016 és una narració emocionant i imprescindible, una denúncia d?una realitat execrable i massa sovint silenciada.
Avui la Lolita és una escriptora i periodista reconeguda; és mare, treballa per la pau i li agrada viure la vida. I per fi ha trobat la força per escriure sobre la seva adolescència, quan dels catorze als disset anys, com tants altres adolescents, va ser víctima de bullying.
La Lolita va patir insults i humiliacions, i va sentir la indiferència i el menyspreu. Va convertir-se en algú que vol passar desapercebut, una ningú, i va haver d?aprendre què és ser de ferro i només voler que els dies que passaven tan lents s?acabessin, s?acabessin, s?acabessin... Un temps de cruel complicitat entre companys i companyes de classe, però alleujada per un diari de color verd on l?autora va començar a escriure sobre la insuportable sensació d?ofec que l?ensorrava, sobre la foscor que l?envoltava i la ràbia que va créixer pensant que seria eterna. Fins avui.
Una narració que traspua emoció i sinceritat i que es llegeix amb el cor encongit, tal com l?autora va viure els anys que aquí descriu. Una lectura obligatòria.
«Odiar és anar-se?n. Marxar. Fugir. Perdre. Sentir ràbia, en canvi, és sentir-se vençut. És mirar les coses des d?una porta molt petita i molt alta que duu a un món immens que és molt avall i on gairebé tot sembla ser a les fosques. Un món on no saps per què però hi vols tornar a entrar. Fer-lo teu. Potser per trobar-hi l?única porta de sortida. La ràbia és una forma estranya d?esperança.»
