Les llunes i els calàpets (1994) representa el debut dAntoni Vidal Ferrando en el camp de la narrativa. Amb el contraban com a mòbil de la trama i amb una prosa exuberant i immersiva, impregnada de recursos poètics, lautor hi retrata la història duna família, dun país i dun temps que va des de principis del segle passat fins als dies de la guerra civil. Pagesos i mariners, herois i antiherois, víctimes i botxins, tots ells es contraposen en una crònica absorbent que, vorejant làmbit oníric, esdevé una instantània memorable daquella Mallorca preturística, els valors més ancestrals de la qual es dissoldran a poc a poc dins les correnties de la modernitat.
Trenta anys després de la primera edició, la novel·la íntegrament revisada per lautor permet retrobar-nos amb un microunivers que frega el realisme màgic. I és just aquí, a les últimes engrunes dun món que sacaba, on saprèn que les barreres que separen lindividu de la comunitat són, molt sovint, difuses i que en els violents giravolts de la història «els únics paisatges vertaders són a dins de nosaltres mateixos».
