Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va fer el món més petit. La Polinèsia era un indret remot, perdut, inimaginable, fins que ella hi va estar. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d'Oceania cap a Espanya. Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. Des que era una nena, llegia d'amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d'una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertir-la en una senyoreta com cal.
