Sorprèn en els poemes de joventut de Hannah Arendt una veu nítida i consistent quan senfronta a lamor, el desencís i la separació; o quan parla dels sentiments dabast propi, la solitud, el dolor, i la decidida convicció darrelar-se a la vida malgrat els infortunis. La desolació, el buit i els signes obscurs de la nit aclaparadora fan trontollar el camí cap a la llum, però el repte de viure renova lanhel duna llunyana alegria: «[ ] el dolor no vol apaivagar / Els somnis vells, la saviesa jove. / I no em deixa renunciar / A la bella puresa de la joia». En els poemes escrits a partir de lexili estatunidenc, el neguit i la veu poètica sintensifiquen. És la clarividència davant de la seua època, el dolor i les tenebres a causa dels «temps ombrívols» (Bertolt Brecht), i és, sobretot, el dol per tantes pèrdues en temps de monstruositats: els éssers estimats, la llengua materna que conserva zelosament per a la poesia, la seua pàtria, etc. Poemes ara més elaborats, contundents i intensos ben sovint, que animen «els germans» a lacció poema dedicat a Walter Benjamin. O bé daltres damerats dhumanitat que, mitjançant la metàfora «El pont dona als ulls la mateixa ocasió dunir les parts del paisatge, com li la dona a la realitat pràctica dels cossos» (Georg Simmel), tracten de «refer» la unitat de «paisatge i paisanatge [ ] en aquesta etapa destranyament» (Anacleto Ferrer). O bé delicats poemes als amics morts o a aspectes crucials de la vida plens democió. En tots ells pren la imatge entre les seues mans i condensa en ella el dur i estimat quefer de dir la veritat, que ja feta poema amb el seu ritme, queda per sempre en el reialme de la memòria.
