A Tradicions i fantasies (1903) Miquel Costa aplega vint-i-vuit composicions de temàtica diversa i dextensió desigual, més el llarg poema La deixa del geni grec i la traducció dun fragment dOrfeu, de Virgili. El llibre segueix el camí èpico-líric iniciat a De lagre de la terra (1897), encara que amb més fortuna artística. Larquitectura de Tradicions i fantasies descansa sobre diversos pilars estètics, que van des dun romanticisme sentimental a un modernisme de caire parnassià, el qual anuncia un retorn al classicisme. Ens trobam davant un ram de poesies de tons i de colors variats, en què lautor aplega peces narratives dun marcat accent líric al costat dunes altres més èpiques, que sacosten al relat breu. El volum culmina amb el majestuós poema La deixa del geni grec, premiat el 1902 als Jocs Florals de Barcelona. Malgrat la voluntat dacostar-se als mites i a les llegendes, Costa mai no deixa de ser un poeta culte. Perquè, per construir aquest edifici poètic, no sols poua en limaginari popular de la geografia mallorquina, sinó que també sendinsa pel bosc dels grans mites grecollatins, sempre embolcallats dun aire romàntic. Aquesta empremta clàssica i mediterrània, que el poeta veu en les entranyes de la nostra tradició, resta simbolitzada en la lira que Melesigeni, el jove Homer de La deixa del geni grec, deixà abandonada dins les Coves dArtà i que Nuredduna, personificació de Mallorca, reté entre els seus braços. (Maria Antònia Perelló Femenia)