«Atletes de la fuga aplega la polifonia de cinc seccions de versos (això és, sempre amb formalització mètrica volguda) que shan fet vells amb un servidor: alguns fins daten dels anys 80 del segle passat i, tanmateix, hi conviuen inamovibles amb algun poema de tot just lany que acabam dabandonar. Diversament, per tant, proven d'indagar i miren de representar amb material lingüístic imatges emocionals a lentorn de les epifanies del jo perplexitats i estupefaccions, desobeint en part la consigna del mestre, a lencalç, si ja no de certituds confortadores, sí dalguna cosa acostada a la bellesa, en ocasions amb un discurs un pèl escorat al trobar clus del dibuix conceptual: hi filtrava les parts difícils de lexistència intel·lectualitzant-les. Hi prov de jutjar la falsabilitat de la memòria, els ordres de la ficció, mir dobservar el fenomen poètic en les seves dosis dofici i teúrgia, diré amb un somriure irònic, de manera que shi registra lespera tensa del poema, el ball de la intuïció formal, lobsessivitat per la llengua quan feta música; però també sobre espai per al retrat dallò que sacumula en la mansarda sentimental la poesia com la pintura, on surt tot de gent que majuda a fer el camí aquest estrany i, a cops, poc comprensible a efectes antropològics, i la pressentida redimensió moral de lhome en una societat líquida (ben especialment en la secció titulada en portuguès) i, per tancar el cercle, hi propòs un joc literari sobre la mort i el non sense amb el concurs dun personatge manllevat de la literatura universal que en ocasions mha funcionat com reflex de mirall, Gregori Samsó. I tot i amb això, les veus bromistes del ventríloc trapella.»
