Cants llebrers corren, però: rere quina llebre? El llenguatge és motivat, però potser rere la motivació no hi ha cap motiu. El llenguatge és lham i lesquer, el peix i el pescador: una (a)gnòstica fe. No obstant sovint sesdevé que quelcom suscita la vibració i la paraula fremeix. Per exemple, el traspàs dalgú proper (formigues dor a a recerca dun paisatge) informat per un somni (un ca negre ). Cada poema és una excrescència ontològica, quelcom que esdevé, que es fa present i sabasta a si mateix. Per això, cada poema és el testimoni duna recerca, duna aventura, duna experiència que es resol en cant. El poema és, també, la meva manera lassa, peresosa de fer el treball del pensament, de resistir la mirada penetrant de lòliba de Minerva, de llençar lham del llenguatge al riu heraclitià on Narcís semmiralla i no es reconeix, de transvestir-me en Ícar, Onan, Agditis o Coré entre les bambalines daquest cabaret de la (post)modernitat i dançar de camí cap a la conclusió que cap llebre ens aguaita a lilla de gel, a la morgue, a Aliorna.