No és, sens dubte, casual que daquest llibre mespurnegin sobretot els poemes rimats: en el moment en què la poesia catalana es podia plantejar el problema que, respecte a la francesa, exposà Louis Aragon a «La Rime en 1940», ja en feia prou dintentar existir amagadissa, perquè, com deia Milosz de la Polònia dels temps sovietitzats, a Catalunya, el 1940, «el pensament era lliure per la senzilla raó de trobar-se absolutament prohibit». Això ajornà un debat sobre la mètrica i la rima catalanes que ja es trobava pendent dençà que, a la darrera estrofa de Canigó, Verdaguer (hi ha algú amb més autoritat?) feia rimar Déu amb Pirineu, per posar un sol exemple. Ajornat a causa de dues guerres (recordem que, precisament en aquell moment, Josep Carner publica, a Mèxic, el poema «Esplai en 1941»), ara el debat és finalment encetat per autors com Enric Casasses o Josep Pedrals, tan afins i alhora tan diferents. No solament ledat, sinó també la condició inicial dal·lòfona (en el sentit que hi donava Francesc Vicens), permeten a Xènia Dyakonova dactuar aquí amb subtilesa i llibertat alhora.
Aquest recull, tanmateix, no és un simple, discret i elegant ventall de rimes enginyosament mnemotècniques: és, també, el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides, arrabassats pel poema per una inventiva profunda, constant, àgil i seriosa, perquè ja sabien els grecs que els poetes són els intèrprets dels déus. Laparent lleugeresa irònica cela la més abissal recerca. Cada poema és el trencadís duna arquitectura enjoiada i simplicíssima en la deliberada reverberació de linstant encalçat pel vers, i daquest mosaic en neix un dibuix que té la cara de tots nosaltres, és a dir, de la vera poesia.
