A vegades la vida es fa petita.
O no. Però el dolor, la ferida, una feridura ens reclouen en la presó menuda del cos. És quan cos i món deixen de ser u. El cos sofega en loceà del món. És humà.
La poesia de la Begonya Mezquita ha estat sempre, i cada cop més, arrelada en la matèria: en la llum i la terra, en el cos i el tu. Que és la manera dexistir del poema, antítesi de lego que sexposa vanitós en un instagràmic aparador de carreró vermell. La generositat de veure, oir i tocar, de cantar i fondres i ésser aquell no-jo que és la vida, lésser: vet aquí la poesia i Begonya Mezquita. Fins lomnipresència del record en la seva poètica és la consciència de larrel, del sentit que la matèria en brut dóna, real, a les cabòries de fum del present.
