Lluís Maicas observa i analitza, atentament, la realitat que lenvolta. En els seus últims dietaris res no li és aliè i tot està subjecte a la intervenció quirúrgica, a la dissecció. Amb ironia i humor, tal vegada amb un punt de sarcasme, ens proposa una mirada, la seva, sobre els esdeveniments quotidians, àdhuc ordinaris, sobre les qüestions que no aconseguim resoldre, o sobre les quals la nostra intervenció no és prou satisfactòria. Shi percep, en les seves escriptures, lesforç per abastar lexcel·lència i, a Una fosca dungles pintades, el capteniment per reeixir en una prosa rica, però estricta, en un llenguatge precís i substancial. Dalgunes situacions en fa lectures que podrien pertànyer a làmbit de la ficció, car afegeix, a les descripcions, el punt de gràcia que les fa originals. Alguns temes són recurrents, com ara la vida i la mort; la terra, la llengua i la identitat; lamor i el sexe; el pas del temps sobre la carn; la vida en general, tan diversa i tan singular, adés absurda, adés extravagant. El dietari és lexcusa per parlar de tot allò que sesdevé i de tot allò que podria esdevenir, és el pretext per fer literatura de lanècdota i de la categoria.