A Pluges daltres núvols Lluís Maicas contempla la vida passada i la vida que passa des dels (molts) anys viscuts. Defuig la melangia, si tant voleu per una qüestió estètica. Tanmateix, no dissimula un estat dànim crític, a voltes àcid. A una certa edat és inevitable sentir cremades a la pell. És un Maicas humaníssim, capaç de parlar de la seva obra literària i de les seves inquietuds més íntimes, com són les relacionades amb la salut i la por que li provoca la malaltia i lombra de la mort (que sapropa i sallunya, sen va de buit potser), amb una sinceritat que commou. Aquestes reflexions arrodoneixen un dietari, transparent com laigua clara. Renega de les capelletes literàries, sen riu de la fatuïtat que envolta el món poètic. Es mostra dolgut, decebut. [ ] Aquest desencís envers el món literari de platea, laboca a preguntar-se quina és la seva butaca o, fins i tot, si en té, de butaca. Creu en la seva obra, però creure és dubtar. Venturosament per al lector, és capaç dexpressar ambdós estats dànim amb una saviesa tintada duna ironia impagable. (Del pròleg de Llorenç Capellà)