La dramatúrgia contemporània és, en certa manera, deutora de la memòria. S'hi ha anat refugiant a través de diverses formes: "dramatúrgies del jo", "teatre polític", "teatre documental", etc. Ara bé, tal vegada ha pres una dimensió més global i profunda quan aquesta memòria s'ha vinculat amb la construcció de relats col·lectius alternatius als oficials, que pretenen reescriure i treure de l'oblit fets, persones i històries sistemàticament bandejades pels relats dogmàtics i dominants. En aquest marc, la Guerra d'Espanya, la Postguerra i el Franquisme han ocupat un espai central. I no només perquè hagin ofert un gruix importantíssim de materials històrics i de recerca des dels quals construir ficcions, sinó perquè les circumstàncies històriques, des del pacte de 1978 ençà, per a molts creadors, han exigit trencar el silenci. Com demostren les aportacions d'aquest volum, la dramatúrgia catalana a les Illes Balears és ben viva i, malgrat les dificultats estructurals, en els dos darrers decennis ha generat obres i muntatges rellevants que marquen unes fites assolides i uns referents per al present i per al fu
