Encara hi ha un estranyament dels ulls en el viatge, un univers en blanc on cel, riu i pedra sestenen per
eixamplar la bastida. El poeta fa recompte decos en les platges del temps, i no renuncia a cap silenci, si
no és la ventada que mou el gris del roquissar. Ara és lamplitud dels braços que apamen la casa, on
labsència encara guarda el seu lloc, on la terra sap de memòria els noms i les derrotes. Arrels pregones
fetes versos ressegueixen una melodia transparent de lara i ací, del lluny i del sempre. Quan encara és temps dobrir les mans, el poeta respira laire i cull alguna fulla i estampa el signe al full, aprén de la carícia i el tacte, construeix el món que llaura laigua i desperta el foc que crema.