Potser sigui veritat que la meta de tot viatge és la tornada. Ho és tant o més que en el que ens proposa Marcel Riera no hi ha retorn possible; un cop donada la primera passa, els camins ens menaran per sendes ignotes, adreçades totes cap al coneixement a través dun discurs, sostingut i reflexiu, deutor de la més pura tradició poètica anglosaxona.
Occident no és un espai geogràfic, o ho és, en un sentit més mental que no pas real. Les imatges flueixen amb el poder transformador de les aigües del riu dHeràclit; i no aniríem molt errats si comparéssim aquest viatge amb la recerca kavafiana de la Ítaca mítica pel que té de formació, de vida, de saviesa.
