Les plomes de Franco, que ja des del ti´tol deixa entreveure una cer- ta voluntat iro`nica, analitza la premsa que lautor, amb encert altra vegada no exempt dhumor negre, anomena premsa «nazional»: les capc¸aleres de que` va disposar (algunes de les quals es prenien el relleu al llarg del conflicte), els seus col·laboradors me´s significats, i el seu estil estrambo`tic, basat en una bigarrada reto`rica que unia la febrada patrio`tica espanyolista amb el deliri religio´s ultracato`lic. El resultat so´n unes foguerades didealitzacio´ nacionalista i de furor integrista que en moltes ocasions ens fan somriure o directament riure, al mateix temps que no perdem de vista que assistim als inicis del nacionalcatolicisme, que al capdavall no deixa de ser la peculiar formulacio´ que va tenir el feixisme a Espanya. No hi ha res pitjor que voler fer por i acabar fent rialles, i aixo` e´s el que els passa sovint a les peces recollides en aquest volum, no tan sols per la ineptitud dels seus autors (que tambe´), sino´ tambe´ pel cara`cter exaltat que te´ la propaganda de guerra en general, i la propaganda de guerra feixista en particular (
) Un ma`xim esforc¸ dobjectivitat i de veracitat (en el cas present, no renyida amb el punt dhumor que es despre`n de la comicitat involunta`ria del feixisme) per acostar-se a un objecte destudi que esglaia tant com fascina, i que ens interessa no tant pel que va ser sino´ pel que encara e´s dins les nostres vides, i que no e´s altre que la Guerra Civil. Per comprendrel en tota la seva extensa i espantosa complexitat.
(Del pro`leg de Sebastia` Alzamora).